Neorrealisme I

Ladri di biciclette di Vittorio De Sica (1948)

Itàlia és sorprenent en tants aspectes i un d'ells el cinema, reflecteix en bona part la idiosincràcia de la societat a la que pertany. El neorrealisme italià és el mirall d'una societat famèlica, de menjar, de cultura i de llibertat, fruit del "dopoguerra i del ventennio fascista". Moltes pel·lícules i grans directors han volgut convertir en art les misèries i esperances de la gent comú, les classes treballadores, les dones i els nens, aquests com a emblema dels italians del futur que veuen com s'han d'adaptar a una societat cada cop més inversemblant.

Aquell periode, que va morir cap a meitat dels anys 50, no tornarà mai més. La classe benestant, la iglèsia catòlica, inclús partits polítics d'esquerra, no es sentien a gust amb la imatge que donava de la jove república italiana. Va ser una decisió poítica. El 1949,  una llei proposta per Gulio Andreotti, va entorpí la realització dels films neorrealistes amb l'escusa de que "difamaven la veritat italiana", negant-hi el finançament i el permís d'exportació i imposant "di fatto" la censura. Amb l'ostracisme obligat, deixapereixia també les últimes esperances de construir una italia més justa i moderna i poc a poc el país entraba en el seu particular "desarrollismo" socioeconòmic. En el plànol cinematogràfic i amb les degudes excepcions (com Rocco e i suoi fratelli), el neorealisme va donar pas a un altre producte típic italià: Il cinema panettone.... però això és una altre història.